Joan Dausà

Els Tipus d’Interés es composa de membres de diferents grups. Com va sorgir?

Amb tots ells ens coneixíem d’haver fet alguna feina junts, d’algun acte que jo presentava i ells actuaven... Quan em van proposar de fer un concert benèfic a Luz de gas versionant Serrat i Llach a piano i veu com acostumava a fer, vaig pensar que els podia proposar d’acompanyar-me i aprofitar l’avinantesa per fer cançons meves. Els vaig ensenyar les cançons i a part del concert vam decidir plasmar el projecte en un disc.

 

Teniu en ment un segon disc?

Hem començat a gravar-lo ja, de fet ara als concerts ja en fem quatre o cinc de noves. Estarà llest a finals de 2013.

 

Pregunta tòpica; què és abans, la lletra o la música?

Va amb moments vitals que té cadascú. Jo treballo més sobre melodia, em poso a tocar el piano sense decidir què faré. De sobte em trobo una nota que m’agrada o una paraula que em ve al cap. És a dir, ara composo de manera més ‘irracional’: deixo que el subconscient em sorprengui.

 

Doncs Joan Dausà i Els Tipus d’Interés sembla que s’hagi fet pensant directament en explicar una història!

Et sorprendries! Per exemple, El Senyor Sommer i l’ós polar tenia la melodia feta, i vaig començar a tararejar “nanananana” amb vàries vocals, i de sobte em va sortir com “nanana l’ós polar, nosquè”, és a dir, de l’irracional. A partir d’aquí, sí que vaig crear una història que tenia sentit. Igual que Jo mai mai. Jo no vaig decidir fer una història sobre el jo mai mai. Un dia tocava el piano i em va sortir “Jo mai he pensat”. I vaig dir: “Jo mai? Jo mai mai? Ostres, si és el joc aquell!”. Però que el punt de partida sigui irracional no vol dir que s’hagi de derivar en una cançó surrealista, en absolut.

 

T’esperaves que Jo mai mai et fes tan popular?

Sempre he tingut la impressió de que seria un bon single i una cançó fàcil de connectar, encara que no sabia per què. La Campanya de promoció amb cares conegudes jugant al jo mai mai la va transformar en el primer single del disc.

 

Canvi de tema: a la teva pàgina dius que el teatre hauria de ser una assignatura obligatòria a les escoles.

El teatre permet treballar molts camps que a l’escola no es toquen. Allà inclús la música es tracta com d’una manera més freda, no s’utilitza com a teràpia. A EEUU, en canvi, sí, i el teatre els dóna una base de treball personal increíble. Per això, ja que no es fa a l’escola, vaig crear jo l’escola de teatre aquí a Sant Feliu. Tant de bo arribi el dia que jo hagi de tancar perquè a les escoles ja ho fan!

 

Definiries el teatre com un treball emocional?

Sí, com a eina pedagògica i educativa. Una altra cosa és que després els alumnes s’hi dediquin com a professió, però a l’escola a mi m’interessa com a matèria educativa. No importa tant el génere ni el tipus d’obra, sino el treball que fas amb els nois. Confiança en un mateix, conèixer-se, treballar amb els companys, superar la por de sortir davant un públic... Qui fa teatre de petit, de gran ho agraeix molt.

 

He vist que toques molts pals: teatre, showman, actor, músic, locutor. Però, i el cinema com a guionista?

D’entrada, el que és guió, no em crida tant, a mí m’agrada actuar. Ara, si surt un projecte interessant no ho descarto! Ara, per exemple, estan fent una pel·lícula de cinc històries que ocorren una mateixa nit a Barcelona, i una és Jo mai mai. M’hi vaig implicar i vaig donar un cop de mà amb el guió. Però no és el meu objectiu. La peli, per cert s’estrenarà al cinema passat l’estiu. Té molt bona pinta!

 

Com es fa per “fer equilibris” entre tantes facetes artístiques?

La clau és no obstinar-se per res. Tot el que jo he anat fent ha estat per accident; la música, per un concert benèfic. Al final es tracta d’estar atent i deixar-te portar pel què la vida et proposa. A cada moment has de fer el que creus que has de fer; totes les facetes són més compatibles del què sembla.

 

És una pregunta difícil, però si t’haguessis de quedar amb una sola professió, quina et quedaries?

Ara em quedaria amb la música. En totes les altres exerceixo de comunicador, però el que llegeixo, locuto o actúo són textos d’algú altre. En la música, no només comunico sino que comunico un text meu, així que connecto més amb mi mateix.

 

Avui es pot viure sent cantautor, per exemple?

Jo no em guanyo la vida amb això, també perquè reinverteixo tot el que guanyo. De moment crec que no es pot viure d’això; és un bon complement, això sí.

 

Perquè avui la cosa depén més dels concerts que no pas dels discs, oi?

Sí, però inclús amb concerts és difícil. Gairebé sempre has d’anar a taquilla, i quan passa això, a no ser que siguis un grup que ho ha reventat (a Catalunya només n’hi ha dos o tres), no acostuma a sortir molt a compte, perquè pagues el transport, t’ho reparteixes amb els músics... No t’hi pots guanyar la vida fàcilment. Ara és un moment de llaurar i d’invertir, i quan les coses vagin bé tot haurà tingut un sentit.

 

Quant es triga a fer una cançó, des que tens la idea fins que ja està a punt per gravar-se?

Doncs la mitjana serien uns tres o quatre dies. Però el que és l’embrió pot néixer en tres hores; després toca anàlisi, pulir, etc. Això depen de cadascú, és clar.

 

També et volia preguntar sobre les teves cançons. Entenc que la teva experiència personal estarà, d’una manera o altre, dintre de cada una d’elles.

A nivell personal, la que és cent per cent autobiogràfica es 1979, dedicada a la meva mare que va morir quan jo tenia vint dies de vida. Vaig tenir la sort de tenir una segona mare, per tant aquesta cançó no neix d’un trauma sino d’un agraïment immens a algú que va permetre que jo visqués.

 

Clar.

Les altres cançons potser no tenen tant a veure amb mi. Em rasquen de prop, li passen a amics meus o a coneguts, etc. O sigui, és un disc que es resumeix en això: no són coses que em passen, sino que ens passen. I més enllà de a qui li passin, el que intento transmetre amb el disc és que tot, sigui bo o dolent (en aquest disc tendeix més a trist) passa per algun motiu. Si creus que tot té un sentit, encaixes les coses d’una altra manera.

 

Sí que diuen que el disc és trist…

Amb la tristesa passen dues coses. La primera; si assumeixes ràpidament les coses que passen, seràs més fàcilment feliç. La segona és que per crear històries, em sembla molt més interessant parlar sobre la tristesa que sobre les coses alegres. Les alegres no tenen moltes capes de profunditat; la tristesa, sí. Com a material dramàtic és més interessant de tractar. Per això, quan començo una cançó a vegades intento que sigui alegre, però arriba un moment que se me’n va, la perdo! Perquè m’adono que és més interessant amb una capa de nostàlgia.

 

Si la teva música es “agradolça”, quina és la part “dolça”?

Està més aviat en la manera d’explicar-ho. Si ho fas amb llenguatge cuidat, inclús músicalment, es pot dissimular. Amb la nadala Si ens veiessis per exemple si no entenguessis el català no sabries ben bé si la cançó és alegra o trista. La qüestió és aquesta: tractar la tristesa des de molts racons, però sense subratllar-la.

 

Moltes gràcies, Joan.

A vosaltres!